dijous, 16 de juny del 2011

Carta oberta a l'autor d'una carta oberta

Bona nit, dia o el què es presti.

Em dic Xavier i sóc la parella de la (censurat).

Em considero un ciutadà, davant de tot, i prou.
Indignat és una condició de què gaudeixo des del 1994, quan al meu poble natal vàrem rebre els primers refugiats bosnians.

Indignat, decebut i defraudat amb l'OTAN, amb l'ONU, amb l'OMC, amb el BM, amb l'FMI, amb la Round Table del Carbó i de l'Acer, amb la Lliga Nort, amb la UE, amb la CEE, amb el TPI de la Haya, amb els EEUU, amb la Commonweath... i tot i així, encara no m'he fomut un tret al cap.. és més, he comès l'errada de tenir una filla mantenint el meu estat d'indignació "in crescendo".

Volia fer certs apunts morals, ja que de moltes coses no en disposo, però d'autoritat moral n'he fet ús forces vegades i potser aquesta no sigui la darrera.

Ho resumiré breument per a algú qui encara creu en "el sistema de partits".
"Si la sensació que tinc és que el joc juga més amb mi que jo amb ell... quina mena de bon propòsit és el d'atenir-me a les seves regles?"

Com deien per RAC1 un parell d'indignats, "Serien notícia 10 pacifistes davant de 10000 violents?"

Al meu parè sí, ja que quan has rebut agressions desproporcionades i absolutament injustificades de les forces de l'ordre i s'arxiven d'ofici, o quan has hagut d'esperar pràcticament un any per anar a quiròfan (ambdós tels puc demostrar) o quan el personal sanitari que atén als civils a les manifestacions (ORCAS) facilita les dades per a què es facin denúncies arbitràries i d'ofici a innocents, o quan han obligat a fer-se vacunacions dubtoses al personal sanitari i a l'alumnat contra la seva voluntat i contra la disposició de qui en té la tutela (parlo del papil.loma i de la grip A)...
el mínim, i repeteixo... el mínim és abofetegar a qui ni tan sols ha demanat perdó.

Aquestes persones que ni tan sols van demanar perdó tenen nom i cognoms, i es diuen Montserrat Tura, Marina Geli, Joan Boada, Joan Saura (a qui he tingut de company d'ong), entre d'altres.

La meva afinitat o desafinitat política no els lleva de la seva responsabilitat.

Per tant, sino no tinc legitimitat per pegar, tampoc l'he de tenir per rebre.
Conclusió, has de reflexionar profundament sobre el sistema de partits i especialment sobre demanar que el moviment del 15M tingui la menor temptativa d'assemblar-s'hi.
Pel seu ve, espero que mai hi hagi caps visibles, si no, energumens com Felip Puig farien el mateix que pretenen fer amb Arcadi Oliveres.

O l'equivalent... les acciones legals que es plantegen dur a terme des del Parlament com a resposta.
Tenen molt poca legitimitat davant com a mínim dels 38.000 suscriptors d'acampadaBcn, per més legals que siguin.

Amb tots els respectes, no m'insultis intentant defensar una merda de joc democràtic on només una de cada 5 vegades que tiro els daus em surt premi...la resta sempre és multa, presó o tràmit burocràtic per a desinhibir d'ofici.

Per si no fos prou, i per si no ho coneguessis de sobra... quina mena d'autoritat té gent com Joan Laporta o Ferran Mascarell que es venen al millor postor?
Quina mena d'autoritat ha de merèixer algú com Josep Borrell, qui ha estat encausat (el PP en deuen tenir les dades de què jo no disposo ara mateix) per a presidir un parlament europeu?

El sistema de partits és l'insult més gran a la intel.ligència, darrera de la frase "una persona, un vot".

Pensa-hi, pensa-hi molt, ja que probablement facis més bé indignant-te dins del PSC i fora del PSC que sent un simple espectador.

Gràcies de tot cor pel teu temps i et demano disculpes si no he sabut copsar degudament el teu post
(Censurat per no revelar la identitat de 3rs).

Xevi

PD: davant de l'expressió
"i encara no he vist cap responsable polític interessat o amb voluntat política real de generar vies de comunicació serioses amb ells/es, CAP!"
Et diré que no és cert d'entrada: http://rac1.org/elmon/blog/els-indignats-sexpliquen/
i per continuar crec que és part del què honestament haurien de fer....
Amb algú que no et legitima, no t'hi adrecis com a representant d'altra cosa que no sigui tu mateix... sinó, evidenciaràs que no has entès res...o que ets un interessat i un oportunista.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Objectiu pastoral ... el silenci

Un objectiu pastoral, interpreto que, és aquella pràctica que pretén destacar-se i treballar-se sota doctrina docent confessional.... millor dit, sota doctrina confessional.

Justament, avui mentre reenviava e-mails als centres concertats i privats, demanant feina (doncs encara no ha arribat la pau al meu compte corrent), m'he recordat d'esquivar un centre que se m'ha creuat enmig de la gola, i no me l'empasso ni amb dissolvents universals.

He visitat la web del centre per a distingir-lo d'entre la resta d'adreces de correu electrònic de centres de nom similar o idèntic (en barallo prop d'unes 400 d'adreces).

Curiosament, m'he trobat amb això.

No m'he pogut contenir les ganes d'explicar amb el què m'he trobat amb aquest centre docent.
Tot un seguit de despropòsits, desconsideracions i mala educació... i sí, tot, tot i tot voltant entorn del SILENCI.

Relato breument la crònica dels fets:

Quan em vaig inscriure a la borsa on van publicar un anunci... recordo que aquest sol·licitaba un substitut per a una baixa maternal o paternal, d'un/a docent qui cobria diverses assignatures d'ESO (CCNN, Matemàtiques, Física, Tecnologia i Informàtica).

Com se sol dir, "ni corto ni perezoso", m'hi vaig llençar.
Recordo que, en menys de 24h, l'oferta va deixar d'aparèixer a la borsa, i em va estranyar molt.
Ho vaig interpretar com una ocasió perduda per tardança.

Contra tot pronòstic, vaig rebre una trucada....
(continuarà)

dissabte, 8 de maig del 2010

El secret de la juventut eterna

Recentment hem rebut aquesta carta que acompanyava i introduïa una guia de consells de puericultura.

No deixa de ser poc sorprenent la promptitud amb la què ens ha arribat (ara que la Violeta complirà 5 mesos).

El què no ens ha deixat indiferents és el secret de la joventut eterna que s'hi amaga al seu darrera.

Ves qui ho diria, que la consellera de Salut, amb l'aspecte que presenta, i no ens enganyem, a la seva edat...



... segueixi signant com si tingués 5 anys.


dissabte, 10 d’abril del 2010

Oh le le, Oh la la, ser del máster és, el millor que hi ha

Comença a ploure cafè al camp! Primer ajut de l'any que es materialitza (bàsicament perquè no m'han de retornar res.. però 1000 euracos que m'estalvio... Això del paro és un gran invent!



dijous, 8 d’abril del 2010

Mira Neng! que salimos en portada

Pooooozí,


divendres, 2 d’abril del 2010

Que tendre és la naturalesa (humana)

Fins fa no gaire, la meva filla Violeta, es despertava amb cara de pomes agres, o bé plorant, o bé remugant...

Avui, l'he "enganxat" fent-li carícies a sa mare, tot mirant de despertar-la.

Aquestes coses, aquests gestos, aquestes situacions.. NO TENEN PREU!!

dimarts, 23 de febrer del 2010

Definitivament, la taronja, amb xocolata.

I si no, que li diguin a la Violeta, que sembla que ha après a la "seva manera", el gust que el seu avi tenia per la xocolata amb birutes de taronja:

Un cul de biberó de taronja (de suc de),
un cul de xocolta (el de la Violeta)