Fins fa no gaire, la meva filla Violeta, es despertava amb cara de pomes agres, o bé plorant, o bé remugant...
Avui, l'he "enganxat" fent-li carícies a sa mare, tot mirant de despertar-la.
Aquestes coses, aquests gestos, aquestes situacions.. NO TENEN PREU!!
divendres, 2 d’abril del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Definitivament, la taronja, amb xocolata.
I si no, que li diguin a la Violeta, que sembla que ha après a la "seva manera", el gust que el seu avi tenia per la xocolata amb birutes de taronja:Un cul de biberó de taronja (de suc de),
un cul de xocolta (el de la Violeta)
dilluns, 22 de febrer del 2010
Qualsevol nit pot sortir el sol
Senyores i senyors,
Vet aquí una princeseta, que li farà ombra...
Nota mental: No s'equivocava no, Demopunk, quan reiterava que qualsevol nit pot sortir el sol.
Aquest el solet que se'ns apareix cada nit :)
Vet aquí una princeseta, que li farà ombra...
....al mismíssim sol dels Teletubbies
Nota mental: No s'equivocava no, Demopunk, quan reiterava que qualsevol nit pot sortir el sol.
Aquest el solet que se'ns apareix cada nit :)
dimarts, 2 de febrer del 2010
L'Okupació és un dret, no un privilegi
Avui és un dia trist.S'han hagut d'evacuar diverses plantes així com la biblioteca de la Universitat Lliure "La Rimaia". Doncs l'han desallotjat aquest mateix matí, a conseqüència de l'execució d'una ordre de desallotjament dictada 5 mesos enrera, motivada per la denúncia de la propietària de l'edifici.
Val a dir, que l'ordre ha estat dictada després del falliment de la última de les inquilines de l'immoble.. amb el què el destí probable de l'edifici sigui l'especulació; que tant de mal fa als barris.
Segons apunta en Manel, (veure Vídeo), ha estat una actuació legal, però profundament irregular. Ha agafat a tothom d'imprevist, i fins les 10 del matí, ja passades, no ens hem sumat uns quants simpatitzants a la concentració davant l'immoble.
Val a dir que aquest cop el cos de mossos d'esquadra ha actuat, fet ja el desallotjament amb serenor, i els comandants han sabut permetre una retirada dels bens que es trobaven a l'interior de l'edifici.
Aquesta s'ha produït per un efectiu reduït de membres a l'interior de l'immoble, que ha estat recolzat per la resta de companyes/s qui mentre alçaven a l'unnisò la proclama: "El hijo del mosso a la universidad, para que no termine como su papá"; contribuïen a l'eficient retirada d'efectes, com si d'una col·lònia de formigues es tractés.
Tan eficient s'ha estat que en tan sols 30 minuts s'han aconseguit evacuar més de 3000 llibres. Si fem números, parlarem de més de 100 llibres per minut.
El fet més curiós, i és d'agrair, és que no han detingut a ningú.
Alguna cosa per fi està canviant!
El meu granet de sorra ha estat el de col·laborar en la retirada de llibres de la Biblioteca Espontània (Vegeu fotografies a http://galeria.larimaia.org/main.php?g2_itemId=83).
El fet més curiós és que, i com sol ser pràctica habitual, la policia, que no dóna per a més, sempre busca l'erecció d'un responsable. I dic un i no una, per què curiosament sempre tenen aquest xip de masclisme implantat a la seva idiosincràsia mental: "Escolta tu ets el què porta tot això no?" M'han dit en repetides ocasions, per tal de què donés instruccions a la resta de companyes/s.
Això és anecdòtic, però el què realment ha estat trist, és la poca cobertura mediàtica del cas.
He trucat al telefon administratiu de TV3, vora de les 10 i mitja del matí, demanant pels serveis informatius.
He informat de la notícia, i en un quart d'hora ha arribat un furgó amb l'intendència de reporters dels "matins de TV3", amb Marta Casagolda al capdavant.
La mateixa marta ha afirmat davant el meu requeriment estar al corrent de tot. Em temo que mentia completament. De fet no ha donat ordre alguna de cobertura de la notícia, i als 5 minuts ja havien marxat.
Qui avisa no es traïdor Marta, i es preparaven fets, dels quals TV3 no n'heu pres nota alguna, com el cercavila, el procés de retirada de material o l'ocupació de la seu de districte. Tanmateix, s'ha fet entrega d'un fulletó de convocatòria a la concentració que es convocava per aquesta mateixa tarda. A veure quin cas fan.
Donat que no s'han produït aldarulls, els fets han perdut el caràcter de notícia davant els ulls dels mitjans de pes, i s'han omès com aquell qui veu ploure.
Sols BTV i Vilaweb han cobert la notícia amb càmera, i d'altres mitjans han fet, doncs el què han pogut:
Europapress
La Vanguardia (que s'han dedicat a grabar els talls de carrer i l'ocupació del districte més que no pas a grabar el desallotjament, la retirada i el cercavila posterior)
El Periódico (que no saben comptar, i han de preguntar el nombre)
El Mundo (tan cutres que han presentat la notícia apropiant-se d'una fotografia pertinent a la web de la Rimaia)
i d'altra banda, tots aquells que es nodreixen de l'agència EFE:
El fulletó propagandístic de Qué
El 20 Minutos
El País
Ara, el què no han ensenyat és l'aspecte tenebrós de les forces de l'ordre (i del mal, per què no dir-ho) mentre realitzaven el desallotjament.
Desitgem que les filles i els fills dels mossos, puguin llegir allò que fora tabú, i que puguin ser algun dia lliures! Lliures del sistema que els seus pares recolzaren.
diumenge, 29 de novembre del 2009
NEE: Necessitats Educatives Espanyoles
NEE són les sigles de Necessitats Educatives Especials.
I aquestes necessitats, han centrat el meu tema de treball d'avui (amb permís del derby), com també d'ahir.
El magnífic Pla Bolonya és sutilment sutil, ja que anuncia que, per cada hora de classe, t'en poden caure unes quantes de treball a casa... sols que mai saps quantes.
La teoria diu que per cada dues hores de classe, en cau una de feina i mitja d'estudi.
La pràctica diu que per cada hora de classe, en cauen tres de feina i mitja d'estudi.
Resulta que, (i els qui hagin estat immersos en la matèria sabran de què parlo), la nostra conselleria d'Educació, en un afany d'assolir una sèrie de fites marcades en una cimera de ministres d'Educació que hi hagué a Lisboa al 2000, ha declarat tota una sèrie d'intencions, de les que n'ha resultat un articulat molt i molt complet, d'afavoriment de l'educació integral de tots els éssers que passen per un centre escolar.
"Educació per a tota la vida" en diuen... ara bé, als qui som adults, la praxis d'aquest tipus de tesi, ja és més aviat un eufemisme;
Hom prefereix pensar: "La meva educació, la triaré jo, que ja sóc grandet".
Doncs dintre d'aquest articulat tan complet, hi figura tot un seguit d'ordenació i organització dels recursos que s'ha de disposar per tak d'atendre als i a les alumnes amb aquestes necessitats.
Si fem una lectura crítica, veurem que bàsicament, la fita a assolir és la d'equiparar-se, en plaç més o menys breu, als índexs d'èxit escolar dels països escandinaus. Se suposa que, mantenint una inversió pressupostària invariable al pas dels anys, el reforç de l'enseyament (perdó, educació) a les persones menys afavorides, en detriment de les que s'hi entenen com a tals, contribuirà a un anivellament amb aquests índexs pretesos (a part que es mantindran congelades les taxes d'atur. Recordem que qui estudia no entra a les estadístiques de l'INEM)
Bé, el què segur que s'aconseguirà sens dubte, és anivellar les possibles escletxes formatives i de coneixemnt, que puguin prendre lloc en el sí de la nostra societat (una fórmula una miqueta Castrista)...
Si no, plantegem-nos l'apetència que podria despertar-nos, el fet de què, d'aquí uns anys, escenes com aquesta ens atordeixin (per inòspites):
- "Uuuuy qué monada! Qué guapo es"
- "Es nena señora...es una perra"
- "Aaaay, pooozí que es guapo"
- "Es una nena señora. Una nena"
- "Yyyyy, ésto qué es? es un sarchicha de esos?"
- "No, señora no. Aunque tenga el tamaño de una salchicha, no es una salchicha. Los salchicha se llaman así por la forma y no por el tamaño"
"Esta es un chihuahua"
- "Aaaay, un Chewaka, que bonito que és! Un Chewaka diós mío"
"Y como se llama?"
- "Margarita, se llama Margarita"
- "Mu bonito sí, mu bonito"
- "(Bonita, en cualquier caso) Bueno señora, hasta luego. Buenos días tenga usted."
I aquestes necessitats, han centrat el meu tema de treball d'avui (amb permís del derby), com també d'ahir.
El magnífic Pla Bolonya és sutilment sutil, ja que anuncia que, per cada hora de classe, t'en poden caure unes quantes de treball a casa... sols que mai saps quantes.
La teoria diu que per cada dues hores de classe, en cau una de feina i mitja d'estudi.
La pràctica diu que per cada hora de classe, en cauen tres de feina i mitja d'estudi.
Resulta que, (i els qui hagin estat immersos en la matèria sabran de què parlo), la nostra conselleria d'Educació, en un afany d'assolir una sèrie de fites marcades en una cimera de ministres d'Educació que hi hagué a Lisboa al 2000, ha declarat tota una sèrie d'intencions, de les que n'ha resultat un articulat molt i molt complet, d'afavoriment de l'educació integral de tots els éssers que passen per un centre escolar.
"Educació per a tota la vida" en diuen... ara bé, als qui som adults, la praxis d'aquest tipus de tesi, ja és més aviat un eufemisme;
Hom prefereix pensar: "La meva educació, la triaré jo, que ja sóc grandet".
Doncs dintre d'aquest articulat tan complet, hi figura tot un seguit d'ordenació i organització dels recursos que s'ha de disposar per tak d'atendre als i a les alumnes amb aquestes necessitats.
Si fem una lectura crítica, veurem que bàsicament, la fita a assolir és la d'equiparar-se, en plaç més o menys breu, als índexs d'èxit escolar dels països escandinaus. Se suposa que, mantenint una inversió pressupostària invariable al pas dels anys, el reforç de l'enseyament (perdó, educació) a les persones menys afavorides, en detriment de les que s'hi entenen com a tals, contribuirà a un anivellament amb aquests índexs pretesos (a part que es mantindran congelades les taxes d'atur. Recordem que qui estudia no entra a les estadístiques de l'INEM)
Bé, el què segur que s'aconseguirà sens dubte, és anivellar les possibles escletxes formatives i de coneixemnt, que puguin prendre lloc en el sí de la nostra societat (una fórmula una miqueta Castrista)...
Si no, plantegem-nos l'apetència que podria despertar-nos, el fet de què, d'aquí uns anys, escenes com aquesta ens atordeixin (per inòspites):
- "Uuuuy qué monada! Qué guapo es"
- "Es nena señora...es una perra"
- "Aaaay, pooozí que es guapo"
- "Es una nena señora. Una nena"
- "Yyyyy, ésto qué es? es un sarchicha de esos?"
- "No, señora no. Aunque tenga el tamaño de una salchicha, no es una salchicha. Los salchicha se llaman así por la forma y no por el tamaño"
"Esta es un chihuahua"
- "Aaaay, un Chewaka, que bonito que és! Un Chewaka diós mío"
"Y como se llama?"
- "Margarita, se llama Margarita"
- "Mu bonito sí, mu bonito"
- "(Bonita, en cualquier caso) Bueno señora, hasta luego. Buenos días tenga usted."
dimecres, 18 de novembre del 2009
De vegades, les coses no són el què semblen
A la vida, se'ns presenten fets, imatges, contrastos, percepcions.. que sovint interpretem, sentim, notem.
Algunes vegades, aquesta exposició que tenim d'un succés, no és altra cosa que una vivència amb una altra persona.
Imaginem-nos ara, que un cop soferta la vivència, ens reunim amb l'altra persona i plantegem valorar-la.
Imaginem més enllà... què passa si l'altra persona ens explica un record, que en certa manera es confronta amb el nostre?
En aquest cas, sempre ens quedarà la Ballarina
PROVEU DE VISIONAR-LA AMB UNA ALTRA PERSONA O VARIES MÉS.
MIREU-LA ATENTAMENT DURANT UNS POCS SEGONS.
Nota mental: per aquella gent qui hagi tingut el problema de la vivència amb records confrontats, us aconsello el següent.
Mireu la ballarina, sovint, de dues persones, una la veu girar horari, i l'altra anti-horari.
Si haguéssiu de contrastar i concloure una direcció de gir, sempre serà més fàcil defensar la pròpia percepció, la pròpia interpretació de la imatge animada de la ballarina, que no la de l'altra persona;
I molt probablement, per no renunciar a la veritat, la nostra veritat, acabaríem discutint-nos.
Si mai heu arribat a aquest punt amb algú qui tingueu una altra vivència de records confrontats, penseu que és més sencill entendre que el record que teniu no incorpora el record de l'altra persona, i viceversa.
I finalment, entengueu, que és més sencill reunir ambdós records, encara que conservem quelcom convuls per pròpia contradicció, que no pas percebre la ballarina girar en el sentit contrari al què la veiem.
Ara bé, SAPIGUEU QUE, ES POT,
LA BALLARINA POT GIRAR A LA VOSTRA VOLUNTAT EN QUALSEVOL DELS DOS SENTITS.. no és cap mentida.
PD: Trobareu la web de la ballarina aquí.
Algunes vegades, aquesta exposició que tenim d'un succés, no és altra cosa que una vivència amb una altra persona.
Imaginem-nos ara, que un cop soferta la vivència, ens reunim amb l'altra persona i plantegem valorar-la.
Imaginem més enllà... què passa si l'altra persona ens explica un record, que en certa manera es confronta amb el nostre?
En aquest cas, sempre ens quedarà la Ballarina
PROVEU DE VISIONAR-LA AMB UNA ALTRA PERSONA O VARIES MÉS.
MIREU-LA ATENTAMENT DURANT UNS POCS SEGONS.
CAP A ON GIRA LA BALLARINA?
FA UN GIR HORARI? O FA UN GIR ANTI-HORARI?
FA UN GIR HORARI? O FA UN GIR ANTI-HORARI?
Nota mental: per aquella gent qui hagi tingut el problema de la vivència amb records confrontats, us aconsello el següent.
Mireu la ballarina, sovint, de dues persones, una la veu girar horari, i l'altra anti-horari.
Si haguéssiu de contrastar i concloure una direcció de gir, sempre serà més fàcil defensar la pròpia percepció, la pròpia interpretació de la imatge animada de la ballarina, que no la de l'altra persona;
I molt probablement, per no renunciar a la veritat, la nostra veritat, acabaríem discutint-nos.
Si mai heu arribat a aquest punt amb algú qui tingueu una altra vivència de records confrontats, penseu que és més sencill entendre que el record que teniu no incorpora el record de l'altra persona, i viceversa.
I finalment, entengueu, que és més sencill reunir ambdós records, encara que conservem quelcom convuls per pròpia contradicció, que no pas percebre la ballarina girar en el sentit contrari al què la veiem.
Ara bé, SAPIGUEU QUE, ES POT,
LA BALLARINA POT GIRAR A LA VOSTRA VOLUNTAT EN QUALSEVOL DELS DOS SENTITS.. no és cap mentida.
PD: Trobareu la web de la ballarina aquí.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Yeah mum, it runs again!
Quan hom manega una tarja gràfica ATI, i utilitza els drivers propietaris per a GNU\Linux, pot trobar-se amb què quan arriba l'hora de reiniciar i re-configurar el sistema de control de les X (xserver-xorg) se li sol·liciti la disposició del teclat, així com la possible variant de l'idioma a emprat com a aquesta disposició.
Això condueix a perdre el control del canvi de tty (Terminal TYpe) sota la combinació de tecles Ctrl+Alt+F[1..12].
Avui he trobat en aquest post, que la solució pot ser quelcom tant sencill com l'eliminació d'aquesta especificació; o millor dit, l'especificació nul·la.
Per tant, si hom es troba amb el mateix problema, i mateix familia de driver utilitzat, pot provar a especificar cap variant de l'idioma de disposició del teclat per a les finestres de terminal;
ja que, a posteriori, sempre podrem especificar-la en el nostre gestor d'escriptori (gdm, kde, xfce...).
Això condueix a perdre el control del canvi de tty (Terminal TYpe) sota la combinació de tecles Ctrl+Alt+F[1..12].
Avui he trobat en aquest post, que la solució pot ser quelcom tant sencill com l'eliminació d'aquesta especificació; o millor dit, l'especificació nul·la.
Per tant, si hom es troba amb el mateix problema, i mateix familia de driver utilitzat, pot provar a especificar cap variant de l'idioma de disposició del teclat per a les finestres de terminal;
ja que, a posteriori, sempre podrem especificar-la en el nostre gestor d'escriptori (gdm, kde, xfce...).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
